“Corazón de Mariposa” és una novel·la d’Andrea Tomé, guanyadora de la segona
edició del premi literari “LA CAIXA” / PLATAFORMA.
Aquesta autora amb
només 19 anys s’ha atrevit a escriure sobre una malaltia que pateix per desgràcia
una part de la nostra societat, l’anorèxia. Però a més, l’autora ha patit en
les seves carns aquest trastorn alimentari, fet pel qual encara li atorga més
valentia i mèrit a l’assumpte.
La sinopsi del
llibre és la següent:
“...Victoria y Kenji comparten un secreto: las cicatrices que recorren sus muñecas. Para ella, los días transcurren contando calorías e intentando que su hermana no la obligue a comer más de lo que ella considera suficiente. Él vive escondiendo las marcas de su pasado bajo tatuajes y trabajando de sol a sol en un bar para amantes del rock. Ambos están solos, aislados del mundo… Hasta que Kenji descubre a Victoria en los baños del bar donde trabaja rodeada de un charco de sangre. Todos creen que ha intentado suicidarse, porque sufre anorexia, porque su novio acaba de dejarla, porque en definitiva parecía inevitable. Pero nadie la entiende realmente… hasta entonces. Victoria y Kenji se mueven a la velocidad de la vida e, inevitablemente, acabarán encontrándose...”
Què dir d’aquest
llibre, sincerament m’esperava molt més d’ell, amb això no vull dir que hagi
estat una mala lectura, perquè no és així, però tampoc m’ha meravellat.
Al començament, et
sorprèn el tipus de prosa que utilitza, de quina manera descriu el consum d’aliments,
com dóna tanta importància a les olors i als sons que l’envolten, i en certa
manera, agrada, ja que descriu el món amb una visió diferent. Però al cap d’unes
pàgines, aquest estil comença a cansar i a allunyar-te de la història. És com
si cada cop que comencessis a connectar amb els personatges, amb les vivències
o amb les situacions que van sorgint, alguna cosa et frenés de cop i et fes
distanciar-te.
Personalment, crec
que la història en sí es centra massa en la protagonista i en el pensament d’aquesta.
S’aprofundeix poc en els personatges secundaris, es sap ben poca cosa d’ells,
fet que fa que l’egoisme de la Victòria es faci molt més evident. A més, els diàlegs
són molt artificials, secs i pobres, i per tant, la història d’amor entre el
Kenji i ella es veu molt forçada i amb molt poca evolució. No es troben
vertaders diàlegs entre ells, ni grans moments que et facin entendre com s’han
enamorat, és com si tot esdevingués per art de màgia, i tractant-se d’una
novel·la “realista”, s’espera una certa credibilitat.
Tot i així, no és
una mala novel·la, el contrari, és una lectura fàcil i entretinguda que t’obrirà
la porta a la ment d’una persona que pateix un trastorn alimentari, i en els
moments que aconsegueixis connectar amb el personatge, o si més no, amb la
situació, t’adonaràs de lo caòtic que pot semblar tot quan pensaments de
calories, menjars, olors, gustos, sons... apareixen fugaçment al mig de la teva
ment sense previ avís i quan menys t’ho
esperes.
Per cert, no vull
deixar de destacar la gran dedicatòria d’aquest llibre, que diu així:
Això sí, haig de confessar
que sóc una amant de les dedicatòries, d’aquelles que són fora de lo comú, és a
dir, que no siguin les típiques de: ...als meus fills, i a l’amiga que em va
acompanyar en aquest llarg viatge... (curra-t’ho una mica més, que és el primer
que llegiran els lectors). I aquest llibre, a part de regalar-nos una magnífica
dedicatòria només començar, també ens obsequia amb una frase a l’inici de cada
capítol, la qual cosa m’ha encantat.
