El viejo y el mar de Ernest Hemingway

“El viejo y el mar” és una de les obres més famoses d’Ernest Hemingway, i la que li va atorgar el Premi Pulitzer d’Obres de Ficció l’any 1953. A més, cal destacar que també va ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l’any 1954.

Vaig veure aquesta petita novel·la amagada entre moltes d’altres a la prestatgeria i em va cridar l’atenció, mai havia llegit res d’aquest autor, i sabia que aquesta havia estat en anys passats una de les lectures obligades a l’escola. És irònic que quan anava a l’escola defugia de totes aquestes lectures obligades, i que ara en canvi, em cridin l’atenció.

“El viejo y el mar” tracta sobre un vell pescador que porta una llarga temporada sense pescar res, fet que fa que s’endinsi al mar a cercar un peix que mereixi la pena. La història en si, es centre en la captura d’un gran peix i totes les adversitats que haurà d’afrontar per fer-ho. Tot i que l’argument d’aquesta novel·la a primera vista és molt simple, té un rerefons molt més profund, on la superació, la saviesa de l’experiència, la proximitat del final de la vida, la victòria i la derrota són les grans protagonistes d’aquesta història.

Hi haurà gent que li haurà tret molt de suc, però jo no em trobo entre aquestes, sincerament, no m’ha cridat gens l’atenció. Per mi, és una obra molt curta i que per la seva llargada l’he trobat bastant avorrida. Potser l’únic que la salva són les últimes 30 pàgines, i tenint en compte que en té aproximadament 140, crec que són poques.

Pel que he pogut observar per Internet i pel que el meu entorn m’ha mostrat, és una obra d’aquestes que o agraden molt o no se li troba re extraordinari, fet que fa que em doni més ràbia pertànyer  en aquest últim grup.

Tot i que ara per ara no tinc intenció de seguir llegint a aquest autor, no descarto que a la llarga intenti llegir-me “Per qui toquen les campanes”, tot i així, el temps ja decidirà.

Brúixoles que busquen somriures perduts

Fa temps que el tenia agafant pols a la muntanya de llibres per llegir, i per fi li ha tocat el torn. “Brúixoles que busquen somriures perduts” és una novel·la d’Albert Espinosa que tracta sobre la venjança, l’odi, el perdó, les segones oportunitats... com és normal en ell, Espinosa no ens plasma una simple història, sinó que a més ens parla de sentiments, i ens convida a reflexionar en cada frase que llegim.

A la solapa del llibre no trobem una sinopsis d’aquest, sinó un tros de conversa, i és la que trobeu a continuació:

“...Mai no ens mentirem... Escolta'm bé, això implica alguna cosa més que ser sincer... En aquest món hi ha molta gent falsa... Les mentides t'envolten, i saber que hi ha un arxipèlag de persones que sempre et diran la veritat és molt valuós... Vull que formis part del meu arxipèlag de sinceritat... El fet de saber que pots confiar en l'altra persona, que mai no et mentirà, que sempre et dirà la veritat quan l'hi demanis, no té preu... Et fa sentir fort, molt poderós... I és que la veritat mou mons... La veritat et fa feliç... Crec que la veritat és l'única cosa que importa...”

Per començar, vull esmentar que he llegit cada un dels seus llibres i que sóc seguidora de la sèrie de “Polseres vermelles”, a més, d’haver vist alguna de les seves pel·lícules. Dic això, perquè crec realment que la percepció que es pot treure d’aquesta lectura pot estar condicionada pel grau de coneixença que cada persona té del “món” de l’Albert Espinosa, en aquest cas, la seva coneixença crec que ha condicionat de manera negativa.

El “món Espinosa” està molt condicionat per la malaltia, el patiment i l’aprenentatge que aquests et poden aportar, vulgueu o no, superar-los et fan madurar i et fan créixer, i és cert que ningú seria el mateix sense aquells moments que tothom voldria esborrar o canviar en la seva vida. Doncs aquest llibre, no es dista d’aquest món, l’Albert es segueix ajudant de la malaltia, les morts i els pous negres per fer-nos pensar en la importància d’assumir que no sabem tot el que senten ni pensen els altres, que la realitat de cada un és diferent, i les percepcions i les maneres d’actuar també, que hem de ser conscients d’aquest fet i intentar no jutjar els demés sense saber el que els ha portat a reaccionar de tal manera.

Haig de confessar que cada cop veig menys originalitat en els seus escrits, en aquest hi ha massa semblances en la vida d’un dels personatges de “Polseres”, no és un simple homenatge, és la base de la història, cosa que m’embafa. Tothom qui llegeixi a l’Espinosa sap que hi hauran vides amb malalties i grans reflexions, això està assumit, però ja que el tema és “repetitiu”, com a mínim s’espera que els personatges siguin únics, i no una “simple copia”.

“Brúixoles que busquen somriures perduts” és una novel·la àgil i fàcil de llegir, on l’autor fa les descripcions justes per a que el lector es pugui endinsar-se en la història, i per no perdre el costum, no deixa de regalar-nos milers de frases curtes per emmarcar i que ens conviden a seure i parlar d’elles prenent un cafè amb un amic. Tot i així, a vegades et sents aclaparada per tanta reflexió seguida, i tens la sensació que si et pares a pensar en cada una d’elles perdràs el fil de la història.

Un altre fet que no acaba d’acabar-me d’emocionar, és l’ús que fa dels punts suspensius, i ho dic jo, la gran amant d’aquests signes de puntuació, és cert que molts cops conviden a reflexionar, o són els silencis entre pensament i pensament que tenim tots al recordar fets passats, però en moltes ocasions hi ha una sobreexplotació d’aquests punts. En altres llibres els ha fet servir de manera justa, però crec que en aquest se li ha anat la mà.

Tot i això, és una novel·la que m’ha agradat, aquest autor no sé com s’ho fa però sempre m’arriba a l’ànima, a lo més fons, i em fa treure en 200 pàgines somriures, plors, alegries i tristeses. Sembla mentida com pot fer-me viure tants sentiments en tan poc temps, no sóc una persona que mostri el que sent, que plori per qualsevol pel·lícula, però en canvi, quan llegeixo els seus llibres em desfogo de coses que no sabia ni que tenia dins.

Una altre cosa que m’encanta de l’Espinosa són els títols, no només el principal, sinó que cada capítol està encetat per un títol perfecte, d’aquells que et donen ganes de llegir-los en veu alta una vegada i una altre, i gaudir de la seva sonoritat i de les percepcions que es desperten en tu quan ho fas. Per mi, els meus preferits han estat: “Inspirar olors d’estiu per superar els hiverns”, “Punys tancats plens de somriures oberts”, “Els matins són fàcils, les tardes, dures, les nits, impossibles”, i “No és que no tingui res a dir-te, sinó que ja t’ho he dit tot”.

En resum, les persones que coneguin tot el "ventall Espinosa" quedaran una mica decebuts per la poca originalitat, tot i que, es entretinguda i compleix amb l'objectiu estel·lar de l'autor que és que el lector reflexioni. I els que no el coneguin gaire, podran gaudir sense adonar-se de les repeticions argumentals de l'obra. Personalment, crec que hi ha una gran diferència entre "el món groc" i els altres llibres, crec que aquest primer, ha estat la base de tots, en un se li diuen grocs, en altres diamants, arxipèlags... tracta de classificar i identificar les persones importants en la nostra vida, i les etiqueta amb noms diferents, però ve a ser el mateix, històries diferents però mateixa base, crec sincerament que com segueixi així, acabarà perdent a molts lectors. 

Els dies que ens separen

“Els dies que ens separen”, va ser la novel·la guanyadora de la primera edició del Premi Literari “LA CAIXA”/ PLATAFORMA. L’autora és Laia Soler, i amb només 22 anys, ha aconseguit la publicació de la seva primera novel·la. La sinopsi de la qual us deixo a continuació:

“...L'Abril està obsessionada amb els seus somnis. Des que es va creuar amb aquell desconegut a la biblioteca, ell se li apareix cada vegada que es queda dormida. En el seu món oníric, el noi és el Víctor, un burgès de la Barcelona de 1914, i ella... Ella ni tan sols és ella mateixa, sinó la Marina, una obrera que viu al mateix edifici que el Víctor. Mentre la història dels dos joves del passat avança nit rere nit, l'Abril lluita per mantenir-se al marge de les emocions de la Marina i intenta descobrir què signifiquen aquells somnis...”

Primer de tot, vull remarcar la joventut de la Laia Soler i el fet de que aquest sigui el seu primer llibre, ja que com és normal, en una autora primerenca no pots esperar la maduresa d’una autora experimentada, i en certs aspectes de la novel·la es pot apreciar aquest fet. Tot i així, la felicito per haver-ho assolit i per haver creat una obra que pàgina rere pàgina em captivava cada cop més.    

“Els dies que ens separen”, intercala dues històries separades per capítols, la qual cosa fa que la seva lectura sigui molt àgil i que no avorreixi al lector. Si que és cert, que en algun moment el ritme de la història fa que la connexió amb els personatges es perdi i doni la sensació de poc aprofundiment en els seus perfils.

Aquest llibre, està escrit en 1ª i 3ª persona, cosa que m’ha encantat, ja que això ajuda a separar les dues històries, i a connectar i identificar ràpidament en quina et trobes, tot i que aquestes, s’intercalin per capítols també. Tenint en compte, que els capítols de la Marina estan narrats en primera persona, fa que coneguis més els seus pensaments, i alhora, no estranyi saber que no pots conèixer tot el que envolta als altres protagonistes de la seva vida, ja que estàs condicionada a saber simplement el que sap la Marina. En canvi, en la història de l’Abril, narrada en 3ª persona, trobes a faltar conèixer-los una mica més. Crec que he connectat molt menys en aquesta història, per aquest fet, ja que del Leo es sap poca cosa i això fa que costi que el lector s’apropi al personatge. Tot i així, m’ha agradat aquest joc de cartes entre ells dos, ho trobo força original, i convida a imaginar-t’ho molt gràficament, però m’ha faltat saber que posava l’Abril en les seves cartes.

Crec que el punt fort d’aquest llibre és l’argument i la manera com està escrit, i tot i que es poden trobar alguns errors gramaticals, aquests no són molt greus i no interfereixen en el seu ritme. Haig de confessar, que m’ha enamorat aquest constant canvi d’èpoques i d’històries que es troba, fan que el lector no vulgui deixar de llegir, ja que a cada capítol deixa sempre la porta de la curiositat oberta. A més, el fet d’estar ambientat a Barcelona fa que et transportis directament als carrers i places que van sortint, i això fa que connectis d’una manera molt especial amb els esdeveniments i amb la història en si.

Cal esmentar, el gran treball de documentació que ha fet la Laia, és impressionant que estiguin tan cuidats tots els detalls, que la història del vaixell, els fanals... siguin reals, fa que a més de gaudir, el lector pugui aprendre de la pròpia història sense adonar-se’n, i això, ho trobo fascinant.

I què puc dir del final de la novel·la? Sincerament, crec que és una de les coses més difícils de fer, i en aquest cas, crec que l’ha clavat, aquests finals m’encanten, aquests finals agredolços, aquets que et deixen un somriure als llavis, però alhora també, un neguit a l’estomac, són difícils d’aconseguir i difícils d’oblidar.

I per últim, m’ha guanyat totalment amb les referències a Peter Pan i a Harry Potter, quan vaig llegir lo del llibre de Peter Pan (una de les meves pel·lícules preferides de petita i llibre que he llegit de més adulta) se’m va formar un somriure als llavis, lo del final del conte, lo de les fades, lo del didal, són detalls que porten molts records. I amb lo de l’aspiradora, la “Nimbus 2000”, no m’ho podia creure, i ja quan surt lo dels electrodomèstics muggles al·lucines, són homenatges que et recorden a lectures que t’han fet créixer i que no oblidaràs mai, i és inevitable que et remoguin per dins.

Per tant, la meva valoració global és molt positiva, i el recomano aquells que vulguin gaudir d’una novel·la entretinguda. A més, crec que encara que sigui una història d’amor, el com està escrita no fa que sigui empallegosa, ho dic més que re, pels que a vegades, reneguem una mica d’aquest tipus d’històries.

Text destacable:

“...A vegades la ignorància és el millor escut contra allò que la gent desconeix. Negar la realitat es converteix en la manera de mantenir l’equilibri sobre la fina línia que separa el seny i la bogeria. Avançar per aquesta corda és tortuós i són molts els que temen caure cap al costat incorrecte. L’Abril havia caminat per damunt d’aquesta frontera amb els ulls embenats, guiada per l’eco d’uns somnis amb sabor de nostàlgia, sense adonar-se que sota els seus peus sempre hi havia hagut terra ferma i que el temor a la demència no era més que la por a acceptar la realitat...”

Cincuenta Sombras de Grey: Sobrevalorat en excés

A hores d’ara, tothom ja deu saber de que tracta aquest llibre de E. L. James, però per si hi ha algú que ha estat de viatge al centre de la Terra i desconnectat de la gent i del món, us deixaré la sinopsis a continuació:

...“Cuando la estudiante de Literatura Anastasia Steele recibe el encargo de entrevistar al exitoso y joven empresario Christian Grey, queda impresionada al encontrarse ante un hombre atractivo, seductor y también muy intimidante. La inexperta e inocente Ana intenta olvidarle, pero pronto comprende cuánto le desea. Cuando la pareja por fin inicia una apasionada relación, Ana se sorprende por las peculiares prácticas eróticas de Grey, al tiempo que descubre los límites de sus propios y más oscuros deseos.”...

Per començar, haig d’admetre que no tenia la intenció de llegir-me’l, però sumant el boom que s’havia generat al seu voltant, els comentaris del meu entorn i la meva total inexperiència en la literatura eròtica, em vaig arriscar amb ell al veure’l a la prestatgeria. Haig de dir, que la meva intuïció era bona, no volia iniciar-me en aquest gènere amb una obra que havia mogut a les masses, ja que sempre he pensat que si m’haig de guiar per les crítiques, prefereixo guiar-me per aquella gent que entén del gènere en concret i que pot recomanar amb experiència i amb suficient bagatge.

Doncs després de sucumbir al boom, haig de dir que és una obra amb una senzillesa extrema, amb un llenguatge molt bàsic i estereotipada en excés. Tot i ser això una crítica negativa, té una part positiva, i és que es llegeix amb una rapidesa bestial i que és bastant entretinguda.

Sincerament, crec que s’ha d’aplaudir la campanya publicitària que ha tingut, ja que si no fos per aquesta no crec que hagués tingut tanta acollida. L’han venut com un llibre sadomasoquista, que fa despertar encants i que humiteja a tothom que el té entre les mans. Doncs us podeu imaginar la meva sorpresa, quan el “sado” és quasi inexistent, és a dir, es troba “sado” igual que es troba fantasia en “Crepuscle”. L’obra de Meyer és una història d’amor, però al sortir vampirs i homes llops, la gent pensava que seria de fantasia, tot i ser simplement, un escenari per a que es desenvolupi la història. Doncs amb “Cincuenta sombras de Grey” passa el mateix, molt empaperat i molt escenari però poca activitat sadomasoquista, en termes generals, és una història d’amor entre una verge ingènua i bastant bleda i un home ric i atractiu però psicològicament destrossat.

Haig de dir que la imaginació del lector juga molt a favor i en contra d’aquest llibre, ja que quan es descriu “l’habitació del dolor” immediatament penses que serà a lo bèstia, però després, quatre fuetades i cap a casa, on s’ha anat tot el “sado” o el sexe dur que prometia tot el món?. A més, per més Inri, triguen mig llibre en fer-se el primer petó, i després es passen tota la següent meitat parlant de fuetades que només arriben a practicar-se dos cops. Es pot dir, que tot el “sado” (si es pot dir així) que pots trobar en aquest primer llibre és el bondage, és a dir, l’art de les lligadures, corretges... ja que s’utilitza en el 80% dels cops.

Per altre banda, com ja he dit, els protagonistes són estereotipats al 100%, tenim la noia verge plena de dubtes, d’inseguretats i de menjades de tarro, i el noi guapo, elegant que ho fa tot perfecte, i per si fos poc, multimilionari. A més, les relacions sexuals són de conte de fades, on la noia, tot i ser verge i de no haver-se tocat en la seva vida, s’humiteja simplement amb una mirada d’en Grey, i miraculosament i de forma innata, és perfecta al llit; i ell, com podeu imaginar, està perfectament dotat i té una gran coneixença del cos i dels estímuls de la dona. En resum, si ajuntes tot això, i ho poses en escenaris de fantasia, com la taula del despatx després de que ell tiri tot el que hi ha al damunt, un ascensor o el piano que tothom té al menjador, et pots fer una idea molt precisa del llibre.

Dels personatges secundaris no es pot dir gran cosa, ja que no juguen cap paper vital en les vides dels protagonistes, la majoria dels cops oblides que existeixen, i si hagués d’endevinar el perquè de la seva existència, apostaria per poder tenir alguna situació de gelosia que no s’agafa ni amb pinces, per poder comparar una relació de parella estandarditzada, i perquè tot multimilionari ha de tenir un xofer.

I per acabar, només comentar que l’obsessió de Grey amb la l’Anastasia arriba a límits infranquejables, la controla fins el punt de rastrejar-li el telèfon, d’obligar-la a menjar, a seure, a beure, a dormir, a canviar-se el cotxe... realment, no conec el món sadomasoquista, i aquest joc de superioritat i submissió al llit pot ser bastant eròtic i em sembla perfecte que es porti a terme en les relacions sexuals, això si, durant les activitats que no tenen com objectiu acabar amb orgasme, un controlador d’aquest nivell, només té una paraula per descriure-ho, i és maltractador. I com a últim incís, jo li fotria a Grey la paraula “nena”, la qual la repeteix a cada frase que diu, pel cul.

Pel·lícules Disney basades en llibres

Crec que a tots quan sentim la paraula Disney se'ns ve a la ment alguna de les pel·lícules d'animació de la nostra infància, inclús en l'actualitat, a vegades torno a reveure alguna d'elles (però shhht, què això és un secret!).

Doncs bé, moltes d'aquestes pel·lícules que hem idolatrat durant els nostres anys d'infantesa estan basades en obres literàries, algunes de relats curts o contes i altres de novel·les més “consistents”.

Per ara, jo m'he llegit tres, que han caigut a les meves mans per casualitat i no per ser una cosa planificada. 

Aquestes tres són:

El libro de la selva (El libro de las tierras vírgenes) de Rudyard Kipling

Va caure a les meves mans per ma mare, la qual em va comentar que li havia encantat de petita, i jo, sense tenir res per llegir vaig optar per donar-li una oportunitat, tot i que la pel·lícula no era de les meves preferides. El llibre em va semblar força entretingut però sincerament prefereixo el film, ja que hi ha moments en que es fa bastant pesat, no hem d'oblidar que és un llibre escrit l'any 1894 i que l'estil dista bastant del que estic acostumada. Aquest llibre té unes 440 pàgines.

Peter Pan de James Matthew Barrie

Crec que és el primer llibre que vaig llegir en format e-book, estava entre els llibres que et venien ja amb aquest, i al veure'l em va fer gràcia, ja que la pel·lícula sempre m'havia captivat de petita. Inclús un cop em vaig farcir de totes les proteccions de patinatge que tenia, i vaig saltar des de sobre del llit de matrimoni cap al menjador cridant: Puc volar!!! O Sóc Peter Pan!! (ara no recordo exactament les paraules). La meva cara l'il·luminava una il·lusió innocent que com podeu comprendre es va esfumar en el mateix moment que el meu cos s'estellava contra el terra... Bé, aquest llibre és del 1904, té unes 96 pàgines i és molt fàcil de llegir i bastant entretingut, lo dolent és que la pel·lícula és calcada al llibre, la qual cosa fa que esperis una mica més d'aquest.

Las aventuras de Pinocho de Carlo Collodi

És l'últim que m'he llegit, també en format e-book, i si la pel·lícula era una d'aquelles que veus un cop i et queda un mal sabor de boca, el llibre no s'allunya massa d'aquella sensació... És un llibre escrit al 1882-1883, i són 266 pàgines de lliçons ètiques i morals, una seguida d'una altre, la qual cosa fa que es converteixi la lectura en una monotonia constant que fa que et desesperis i demanis que llencin a Pinocho a la foguera d'una vegada per totes. Potser he estat una mica bèstia, és un llibre que es pot llegir però que crec que se li podria haver tret molt més suc, també és cert que me'l vaig llegir bastant seguit, segurament està enfocat per ser un llibre de lectura nocturna per nens petits, on cada nit se'ls hagi d'explicar un capítol o dos com a molt, la qual cosa fa que cada nit tinguin una petita historieta i aventura d'aquest personatge de fusta.

Dels pendents que encara em queden per llegir, els que més em criden l'atenció, tot i que no tinc pressa són:

1. Alicia en el País de las Maravillas de Lewis Carrol.
2. 101 dálmatas de Dodie Smith
3. La sirenita de Hans Christian Andersen
4. Oliver Twist (Oliver y su pandilla) de Charles Dickens
5. Hamlet (El rey León) de William Shakespeare

Llocs que et fan perdre el fil

Tornada de la Setmana Santa (d'acord, vaig tornar dimarts però fins avui no m'he posat a escriure) se'm passa pel cap si sóc l'única que té un indret que encara que s'ho proposi, quan està allà, és incapaç de seguir amb els seus hobbies habituals (llibres, sèries, xarxes socials...).

Per mi, aquest indret és un petit poble perdut del Berguedà, que regento abans de tenir memòria i que em transporta a una altre realitat. Quan estic allà, la meva vida és el carrer, la meva família són les persones que hi conviuen i el meu entreteniment són les converses i les muntanyes del voltant.

Passo el mínim temps a casa i abandono els llibres començats a dins la maleta, els quals com una il·lusa transporto des de Barcelona amb la fe cega que tindré algun moment per endinsar-me entre les seves pàgines.

Per aquest motiu, els dos llibres que estic llegint segueixen a la meitat, m'he estat dues setmanes sense obrir-los, una estant al poble, i l'altre físicament a Barcelona però amb el cap encara a Sant Corneli (sí, aquest és el culpable de tot).

Avui prometo tornar-me a endinsar en ells, tot i que això suposi acceptar que ja he tornat als fums de la ciutat, al seu ritme trepidant i el seu soroll artificial. No em mal interpreteu, per molt que digui, no podria viure sense la ciutat, però tot i així, sempre hi haurà un regust amarg en la seva tornada.

21 de Març: Dia Mundial de la poesia

Sincerament, no sóc lectora de poesia, mai m'ha cridat l'atenció llegir-me un llibre de poemes, tot i així, si hagués de dir-ne un que em va captivar i impactar en el seu moment, i que actualment segueix posant-me els pèls de punta, seria un poema que es pot trobar just a l'inici del llibre "Si això és un home" de Primo Levi. Aquest llibre és un dels pocs llibres que sent d'obligada lectura a l'escola me'l vaig llegir amb ganes, i me'l vaig acabar. Però començant amb aquest poema, qui es podia resistir? Aquest diu així:

Els que viviu segurs

a les vostres cases escalfades.

Els que trobeu en tornar al vespre 

el sopar calent i cares amigues: 

Considereu si això és un home, 

qui treballa en el fang, 

qui no coneix la pau, 

qui lluita per un tros de pa, 

qui mor per un sí o per un no. 

Considereu si això és una dona, 

sense cabells i sense nom, 

sense forces per recordar. 

Els ulls buits i el ventre fred, 

com una granota a l'hivern. 

Penseu que això ha passat: 

Us confio, aquestes paraules. 

Graveu-les al vostre cor 

quan sigueu a casa o aneu pel carrer, 

quan us fiqueu al llit o us lleveu; 

Repetiu-les als vostres infants. 

O que se us ensorri la casa, 

la malaltia us impossibiliti, 

els vostres fills us girin la cara. 

Tres Distòpies

Pels no familiaritzats amb el terme, una distòpia és una utopia negativa, així que és lo contraposat a una societat ideal, una societat opressiva, totalitària i indesitjable.

Podríem dir que hi ha tres distòpies en l’àmbit literari que són imprescindibles, aquestes tenen en comú un Estat que controla, manipula i amaga informació a la societat. Amb aquests tres termes podríeu pensar que estan narrant el present, però no, en aquestes realitats l’individu no té cap tipus de llibertat, ni de pensament ni d'acció, són titelles a les mans dels governs que fan amb ells el que volen, posant com a excusa, l’evolució i la perduració de l’ésser humà.

La primera distòpia que us presento és una de les més conegudes, i d'on van treure el nom del reality televisiu que per molt que em pesi, persisteix any rere any.

Títol: 1984

Autor: George Orwell

Pàgines: 266

Editorial: Circulo de lectores

En ella podem trobar un Estat omnipresent encapçalat pel seu líder, el qual és anomenat el “Gran Hermano”, en el qual tots els individus són controlats per les “telepantallas” les 24h del dia, no tenen dret ni a una llibertat de pensament íntim, i inclús, s’ha creat una nova llengua, la “Neolengua”, la qual és una simplificació d'aquesta, per tal d'evitar diversitat de paraules i el treball del pensament, i així, poder controlar amb més facilitat a la població.

Text destacable:

...Para el futuro o para el pasado, para la época en que se pueda pensar libremente, en que los hombres sean distintos unos de otros y no vivan solitarios.... Para cuando la verdad exista y lo que se haya hecho no pueda ser deshecho: Desde esta época de uniformidad, de este tiempo de soledad, la Edad del Gran Hermano, la época del doblepensar... ¡Muchas felicidades!...

La següent distòpia porta el nom de la temperatura a la qual el paper es crema, i va inspirar el títol del documental "Fahrenheit 9/11" de Michael Moore.

Títol: Fahrenheit 451

Autor: Ray Bradbury

Pàgines: 176

Editorial: DeBolsillo

Aquesta distòpia ens mostra un futur on els bombers tenen la missió de provocar incendis per tal de cremar llibres, ja que la lectura està terminalment prohibida. Com en 1984, el pensar és un perill, i la lectura incita a exercitar el cervell, la qual cosa, impedeix ser feliç.  El protagonista, Montag, és un bomber que un dia es troba amb una noia bastant peculiar, Clarice, i que aquesta li farà qüestionar tota la seva vida i el sistema en si.

Text destacable:

...Cuando muere, todo el mundo debe dejar algo detrás. Un hijo, un libro, un cuadro, una casa, una pared levantada o un par de zapatos. O un jardín plantado. Algo que tu mano tocará de un modo especial, de modo que tu alma tenga algún sitio a donde ir cuando tú mueras, y cuando la gente mire ese árbol, o esa flor que tú plantaste, tú estarás allí. "No importa lo que hagas, en tanto que cambies algo respecto a como era antes de tocarlo, convirtiéndolo en algo que sea como tú después de que separes de ellos tus manos...

I per últim, una distòpia que el seu títol obté l’origen del V acte de l’obra “La tempestad” de William Shakespeare, quan la Miranda pronuncia el seu discurs.

Títol: Un mundo Feliz

Autor: Aldous Huxley

Pàgines: 256

Editorial: DeBolsillo

Aquesta ens mostra una societat on el desenvolupament de la tecnologia reproductiva permet el cultiu humà, fent així, que cada persona que neix ja tingui uns objectius, uns desitjos, unes habilitats i unes expectatives marcades, atorgant-li així, un futur planificat que ajudarà a mantenir una societat totalment organitzada. A més, la humanitat és saludable, desenfadada, sense cap tipus d'enveja, i les guerres i la pobresa han estat eradicades. Lo dolent, és que tot això, ho han pogut aconseguir sacrificant moltes altres coses igual d'importants, com són la família, la diversitat cultural, l’art, la ciència, la literatura, la religió i la filosofia, entre d'altres.

Text destacable:

...La felicidad real siempre aparece escuálida por comparación con las compensaciones que ofrece la desdicha. Y, naturalmente, la estabilidad no es, ni con mucho, tan espectacular como la inestabilidad. Estar satisfecho de todo no posee el encanto que supone mantener una lucha justa contra la infelicidad, ni el pintoresquismo del combate contra la tentación o contra una pasión fatal o una duda. La felicidad nunca tiene grandeza...

Microrelat I: S'ha acabat

...Asseguda al vell porxo observaves el cel amb la mirada perduda, sobre les cames se’t podia distingir el teu llibre preferit, aquell llibre que no et cansava mai, aquell amb un jove vampir encapçalant la portada. Jo et mirava des de la finestra de la cuina, i en aquell precís instant, vaig adonar-me que m’havies deixat, que el llop t’havia tornat a engolir, aquell llop que et feia oblidar-ho tot, aquell que et consumia per portar-te a la foscor més absoluta, aquell que et separava de mi, i del món real.

Vaig apropar-me a tu, vaig tocar-te el braç amb tendresa i la teva mirada em va traspassar, t’havies anat, m’havies tornat a deixar... sol, en aquella casa vella que em recordava els anys passats, quan encara estaves amb mi les vint-i-quatre hores del dia, i no, un cop cada quatre mesos. Però això, s’havia acabat, vaig seure’m al costat, vaig agafar-te el llibre i vaig començar a llegir en veu alta, seria l’última lectura que féssim vius...

La vacant imprevista de J. K. Rowling

Abans de començar vull deixar clar que sóc una d'aquelles lectores que van néixer gràcies al món de Harry Potter i al revolt que aquest va tenir. Potser és per això que em feia por començar aquest llibre, ja que era conscient que tenia a l’autora idealitzada, i això, podia ser un factor molt negatiu a l'hora d'endinsar-me en la lectura d'un nou llibre seu, el qual, no tenia res a veure amb el món màgic que em va empènyer a aficionar-me als llibres.

Tot i que La vacant imprevista va sortir a la venta simultàniament en català i en castellà el 19 de desembre, no és fins a finals de febrer que em decideixo a començar-lo, la qual cosa, em va atorgar temps suficient per acabar d'intentar fer baixar a l'autora al món terrenal i poder fer una lectura i una crítica el més objectiva possible. 

La vacant imprevista és la primera novel·la de Rowling dirigida al públic "adult", aquesta ha tingut nombroses crítiques, i com és normal, no totes han estat positives, però això no ha impedit que les ventes d'aquest el posessin entre els primers llibres més venuts de Gener. 

L'història d'aquesta novel·la es situa en un petit poble d'Anglaterra, anomenat Pagford, on inesperadament mor un regidor de l'ajuntament (Barry Fairbrother), deixant així, una plaça vacant que pot ser decisiva pel futur del poble. 
Aquest sobtat esdeveniment impacta a tota la població, i fa que les desaveniències entre els habitants d'aquest s'intensifiquin i prenguin més força, ja que s'origina una lluita per tal d'ocupar el lloc que ha quedat vacant a l'ajuntament. Així, Rowling amb aquesta novel·la, ens mostra tant els problemes familiars com els problemes socials existents en una petita localitat, mitjançant un conflicte polític.

Cal esmentar que en les primeres 100 pàgines, Rowling se les passa presentant cada família que resideix a Pagford, tros que resulta avorrit, pesat i força confús, però un cop ha passat aquest tram, la història o millor dit alguns personatges comencen a despertar algun interès, com la personalitat d'en Fats, un adolescent revel amb una visió del món molt particular; la dura vida de la Krystal, una noia que viu al barri baix del poble (Els Fields), amb mare drogoaddicta i al càrrec del seu germà petit; la Kay, la treballadora social que porta el cas de la Krystal; per posar alguns exemples concrets.

Tot i que la novel·la es catalogui per a adults, és convenient deixar constància que és perquè en alguns casos s'usen paraules grolleres, hi ha alguna escena de sexe (les quals, deixen bastant a desitjar) i mostra una realitat força crua, tot i així, crec que és completament viable com a lectura per adolescents. A més, cal esmentar que en aquest llibre, els joves tenen un protagonisme amb molt de pes i moltes de les seves accions tenen grans repercussions en el món adult, la qual cosa, fa que per mi segueixi havent una essència de la Rowling de Harry Potter en aquest.

Podria destacar molts aspectes importants que es mostren en aquest llibre, però no acabaria, així que numeraré 10 per tal de no fer una entrada quilomètrica:

1. Temàtiques com el bullying, els maltractaments, les drogoaddiccions, la delinqüència, la pubertat, la immigració, els prejudicis, les traïcions... omplen les pàgines de "La vacant imprevista".
2. Critica a les xarxes socials i a l'anonimat que aquestes permeten.
3. Critica als Treballadors Socials que només veuen als pacients com simples números de casos i elogia als que s'impliquen. 
4. Critica a la política i a les competències territorials: Com tothom intenta treure's el problema de sobre, com es posa la crisi com excusa per retallar en l'àmbit social.
5. Critica les accions de les persones, com per sentir-nos millor som capaces de fer mal als altres i de divertir-nos amb el patiment aliè.
6. Egoisme vs Pensament social: Com es responsabilitza i es culpabilitza a la gent amb problemàtiques de totes les dificultats que s'esdevenen.
7. Problemes socials vs Problemes personals: Els dos s'influencien a l'un a l'altre, no podem evitar ni amagar cap dels dos, hem d'afrontar-los i lluitar per solucionar-los.
8. La universalitat dels secrets personals i amagats: Siguis de la classe social que siguis, de l'edat que tinguis, de l'ètnia que siguis... tothom té secrets inconfessables, i aquests poden tenir una gran influència en els teus actes i pensaments.
9. Els grans somnis trencats de cada un: A vegades les expectatives de futur no es compleixen, a vegades les accions per arribar a un lloc en concret es veuen aniquilades de cop per causa d'un esdeveniment inesperat, no sempre s'assoleix el que es vol però aquella ombra del futur no assolit et pot perseguir en el teu present.
10. I per acabar, la hipocresia de la societat, les mentides dites amb un somriure fals, les xafarderies que emmetzinen el nostre dia a dia... totes elles tenen un paper vital en "La vacant imprevista".

Sincerament, és un llibre que ha costat que m'atrapés, però un cop ho fa és com obrir una porta a reflexions molt reals, és com entrar en un món que està a la cantonada de casa. Cal esmentar que la cruesa i la foscor que envolta el llibre, els personatges i les històries no deixen que t'identifiquis en un personatge en concret, però sí, en algunes accions, en alguns pensaments o en algunes ideologies que aquests encarnen en algun moment donat. Per tant,  tot i que és un llibre que es podria haver estalviat bastantes pàgines, que té una introducció massa llarga i pesada, i que no es caracteritza per ser un llibre d'acció, m'emporto un bon sabor de boca, i no entenc les crítiques tan destructives que li han fet algunes persones.

Personatge preferit: Fats.

Text destacable:

"Era curiós observar com sovint tot funcionava al revés de com et deien; començava a pensar que capgirar tots i cadascun dels coneixements adquirits era l'única manera de trobar la veritat. Volia travessar laberints foscos i lluitar amb l'estranyesa amenaçadora que hi habitava; volia esberlar la beateria per deixar al descobert la hipocresia; volia trencar tabús i esprema'n els cors sanguinolents per extreure'n saviesa; volia assolir un estat de gràcia amoral i tornar a ser batejat en la ignorància i la senzillesa."

8 de març: Dia de la Dona Treballadora

Avui 8 de març, Dia de la Dona Treballadora, cal recordar que…

…no és un dia de celebració, sinó de reivindicació...

...tot i néixer amb les mateixes potencialitats que els homes, hem estat rellevades a un segon terme...

  

...ens han educat per ser passives i subordinades...

...hem estat sotmeses a l’autoritat dels marits...

...rellevades a la dedicació de la cura dels fills i de la llar...

...sense tenir cap tipus de veu ni tingudes en compte per cap qüestió...

És cert que no estem tan malament com abans, gràcies a la lluita i la perseverança hem aconseguit...

 

...el sufragi universal femení, és a dir, el dret al vot...

...el dret al divorci i al matrimoni civil...

...el dret a l’avortament...

...el dret a l’educació de totes les matèries i a tots els ensenyaments...

...el dret a la participació política...

...el dret a introduir-nos al món laboral...

...el dret a pensar, a ser i a viure en plena llibertat i independència...

Tot i així, no ens podem relaxar perquè encara hi ha molt camí per recórrer, no oblidem que...

...segueixen existint desigualtats en el mercat laboral entre homes i dones...

...som menys valorades i pitjor retribuïdes...

...les empreses són liderades majoritàriament per homes...

...hi ha una gran bretxa salarial, és a dir, una gran diferència en el salari mitjà...

...tenim menors prestacions i pensions més baixes...

...els homes que agafen el permís de paternitat s’han reduït a causa de la crisi...

...dediquem el doble de temps que els homes en les tasques de la llar...

...les xifres de violència de gènere encara escandalitzen...

...no ha hagut cap dona al càrrec de la Generalitat de Catalunya...

...i així podríem seguir fins demà...

Simplement recordar que la lluita no ha acabat, i recolzar a totes les mares treballadores, a totes les dones que pateixen desigualtats, a totes les nenes que reben una educació manipulada encarada a fer-les delicades i fràgils... en resum, a totes les dones de la societat.

...No baixarem el cap, no permetrem passos enrere, seguirem endavant, costi el que costi...