Dilema moral: Bebès medicament, bebès de disseny

...És lícit crear a un ésser humà per curar la malaltia d'un altre? Utilitzar un dels teus fills per salvar la vida d'un altre fill et converteix en bona mare o en el contrari? És ètic crear un nen per aconseguir un fi? Té conseqüències? Moralment és acceptable?...

La pel·lícula “La decisión de Anne” està basada en el llibre “My sister’s Keeper”, la qual ens convida a reflexionar sobre el dilema moral que planteja l’existència dels anomenats “bebès de disseny” o “bebès medicament”, mitjançant la vida d'una parella que es veu obligada a concebre una filla in vitro (Anne), per tal de que aquesta sigui una perfecta donant per contrarestar les malalties de la seva germana (Kate), la qual pateix un greu cas de leucèmia promielocítica, i a qui li haurà de donar sang i medul·la òssia. Però quan Anne compleix 11 anys, i després d'haver experimentat un gran nombre de proves i d'intervencions per tal de beneficiar la salut de la seva germana, presenta una demanda contra els seus pares per tal d'aconseguir l’emancipació mèdica i no haver de donar així, un ronyó a la Kate.   

A continuació, deixaré de banda la pel·lícula i em centraré amb el dilema moral que planteja, és a dir, el dels “bebès medicament”.

Cal esmentar, que aquesta situació la defineixo com a un dilema moral, ja que la persona es troba davant d'un conflicte no previst que té només dues alternatives, i les dues poden ser perfectament defensables. A més, la tria d'una o d'una altre opció, es podria relacionar directament amb els valors que té la persona en qüestió, posicionant-la així, en un conflicte moral que ha de solucionar en un espai de temps bastant curt.

La qüestió en aquest dilema, és si podríem dir que és ètic o no tenir un fill per un fi concret, ja que aquesta decisió, està més dirigida a la necessitat de tenir un fill amb unes característiques determinades que serveixin per curar a un altre, que per a ampliar la família en si. Això pot portar a un seguit de conseqüències que poder no es paren a pensar en un primer moment, ja que la necessitat urgent de solucionar un problema actual, no deixen veure ni imaginar-se possibles problemes futurs.

Hem de pensar que és crear un nen, i atenció amb la paraula crear, ja que no és el mateix tenir un fill, que crear-lo, hem de ser conscients que aquest nen serà dissenyat genèticament amb unes característiques específiques per tal de ser totalment compatible amb l’altre persona, descartant en el procés a un seguit d'embrions no aptes per l’objectiu a assolir.

Aquest fet ens porta a preguntar-nos si hi haurà alguna conseqüència futura, el fet de que aquest nen sàpiga que va ser tingut amb un objectiu tan establert i marcat, crea en ell ja una predisposició obligada a curar i ser donant del seu germà, la qual cosa porta a pensar si realment en al llarg de la seva vida ha tingut o tindrà mai l’elecció de decidir, ja que des de la seva creació ja tenia un objectiu imposat, i si es nega o per la circumstància que sigui la donació no surt bé, l’objectiu que li ha seguit durant tota la seva vida no serà assolit, la qual cosa, podria esdevenir a portar-lo a una crisi d'identitat o de frustració. Però això no és l’únic, la pregunta que es farà al llarg de la seva vida, és si els seus pares l’haurien tingut si no necessitessin una cura pel seu germà, a més, tindrà a sobre la responsabilitat de la vida de l’altre, la qual cosa ha d'influir d'una manera o una altre en la seva vida.

Cal esmentar, que ningú nega que els pares se l’estimaran igual que a l’altre i que li mostraran el mateix afecte, però lo difícil no és això, sinó el fet de explicar-li a ell, que ho entengui i que s’ho cregui.

Per altre banda, s’ha d'entendre la necessitat que tenen uns pares a esgotar totes les opcions que hi hagi per tal de salvar a la seva filla, jo en el seu lloc faria el mateix. En la vida és un contrasentit que uns pares hagin d'enterrar a un fill, aquest fet no segueix el cicle normal de la natura, i això, juntament a que és un ésser estimat, fa que sigui tan dur i que es lluiti amb tantes forces i es portin a terme totes les alternatives per tal de que això no passi. En un moment així, és difícil afirmar que s’han estudiat totes les conseqüències, i que és una elecció triada des del raonament i no només un acte portat pels sentiments i la desesperació.

I és que, no podem oblidar que per trobar el nen compatible, s’han hagut de descartar un gran nombre d'embrions que no tenien aquelles característiques específiques que el catalogaven com el nen perfecte per aquest cas en concret, és a dir, que embrions que haurien estat futures persones si haguessin seguit amb el procés normalitzat, són congelats, o en els millors dels casos, destruïts i sacrificats.

Les investigacions científiques han progressat amb els anys, ajudant així a salvar nombroses vides gracies els seus avanços, però on està i on posarem el límit?

Els “bebès de disseny” ja han arribat al món com explica Kleiner Keith en el seu article “Designer Babies: Like it or not, here theycome”. Això, comporta que en diferents centres, com per exemple en “The fertility Institud”, porten a terme fertilitzacions controlades, on només tiren endavant alguns embrions, fent que els pares puguin assegurar-se que el seus fills no tinguin cap trastorn específic o no hi hagi alguna anomalia genètica que pugui afectar al fill o a l’embaràs, però a més, els pares també poden triar de quin gènere volen el seu fill, és a dir, si volen que sigui masculí o femení.

I jo, davant d'aquest fet i amb l’arribada dels descobriments genètics, em pregunto si no estem començant a construir una societat destinada a acabar com la de la pel·lícula de “Gattaca” (1997).

Gattaca, presenta un món on és possible la selecció genètica extrema, de manera que mitjançant la manipulació genètica, les tares i les malalties hereditàries es veuen eradicades, la qual cosa, deixa en segon terme aquelles persones concebudes pel mètode tradicional, ja que tenen gens amb possibilitat de desenvolupar-se i causar en ells una futura malaltia, és a dir, no són perfectament ni potencialment sans, la qual cosa, els identifica com a persones “no vàlides” per segons quines professions.

Arribats en aquest punt, cal preguntar-nos, si aquestes manipulacions genètiques no alteren el curs normal i lògic de la naturalesa, i si en un futur, aquestes pràctiques poden tenir conseqüències.

Tots aquests descobriments i avanços que van sorgint, van dirigits a intentar solucionar totes aquelles imperfeccions que té l’ésser humà, és a dir, a prevenir totes aquelles malalties que poden ser un problema futur, així, que podríem inclús atrevir-nos a dir, que el que es busca és la nostra pròpia perfecció, és a dir, una persona amb una salut impecable.

...I perquè ens hauríem d'aturar aquí, si a més, podem aconseguir que una persona tingui una intel·ligència elevada i un físic envejable?...

Nova novel·la d'Albert Espinosa

Exactament fa un mes que Albert Espinosa va anunciar la publicació d'una nova novel·la seva que sortirà a la venta, aproximadament, dintre d'un mes, per ser més exacta el 21 de març. Aquesta portarà per nom “Brúixoles que busquen somriures perduts”, i serà publicada al mateix temps, tant en català com en castellà. Com podeu veure, l’Espinosa ha seguit amb la seva línia de posar un títol llarg i amb un missatge amagat, per tal de que cada un de nosaltres li busqui el seu significat.

Crec que aquest autor no necessita presentacions, però per si hi ha algú que està una mica perdut, Albert Espinosa és guionista de teatre, de cinema i de televisió, actor de teatre, i director de teatre i de cinema català, a més, de ser escriptor.

Per ara porta tres llibres, “El món groc” (del qual podríem dir que va ambientar l’actual sèrie televisiva Polseres vermelles), “Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo” i “Si tu em dius vine ho deixo tot... però digue'm vine”. 

Pel que es sap, aquesta nova novel·la tractarà temes com la decepció, la venjança, les segones oportunitats, la maduresa, la sinceritat... Espinosa ja ens té acostumats aquest tipus d'històries i missatges, no podem saber a ciència certa de que tractarà, però el que està clar, és que mitjançant el protagonista i la seva història, ens farà reflexionar i replantejar-nos moltes situacions i sentiments de la nostra pròpia vida, per tot això i més, espero la seva obra amb candeletes.

Black Mirror: 2x2 White Bear

White Bear és el segon capítol de l'actual temporada de Black Mirror, el qual va ser emès dilluns per Channel 4 i ja està disponible a la pàgina de Series.ly, amb els seus respectius subtítols.

Aquest capítol comença quan una dona es desperta en una casa i no recorda absolutament res, ni qui és, ni on és ni perquè està allà. Quan surt a l’exterior, es dona compte de que hi ha un seguit de persones emmascarades que la persegueixen per matar-la, i que la gent del voltant en comptes d'ajudar-la, només la graven i li fan fotos, la qual cosa, la descol·loca encara més. Per tant, comença un joc de supervivència on ella és la presa.

Durant tot el capítol connectes amb ella, i pateixes la desesperació que ha de sentir al veure’s perseguida per uns descerebrats, i reps un gran impacte al final d'aquest. Sincerament, aquest episodi et deixa destrossada, és un capítol que realment et fa pensar si això podria arribar a passar, i quan ho negues, no ho fas amb la seguretat que ho hauries de fer. Tot i aquests sentiments, és un capítol impressionant, per això et descol·loca totalment, ja que et fa sentir malament però alhora et fa reflexionar i fer-te mil i una preguntes sobre l’ésser humà i les seves accions. Aquesta sèrie té un do per aconseguir això, i per deixar-te al·lucinat i descol·locat.  

Ara haurem d'esperar fins la setmana que ve, a que el tercer i últim capítol de la temporada sigui emès, el qual s’anomena The Waldo Moment.

Si tenim en compte que la primera temporada eren tres capítols, on el primer tractava sobre la repercussió que pot tenir el ràpid moviment de la informació gràcies a les xarxes socials, és a dir, que en un moment tot el món pot estar informat sobre un esdeveniment concret, i això, no sempre és positiu; que el segon, tractava sobre els shows televisius (realitys), els quals són l’oci d'una força massa de gent; i que el tercer, tractava sobre una tecnologia futurista i realista; no m’estranyaria que el capítol que ens queda per veure estigués relacionat amb com pot afectar la ràpida distribució i compartició de la informació mitjançant les xarxes socials; ja que en el primer capítol d'aquesta temporada es va poder veure una tecnologia futurista, i en aquest, s’ha pogut veure una espècie de reality i d'oci dirigit cap a la població. Tot i així, és simplement una especulació personal que fins que no emetin l’avanç del capítol no podrem comprovar.

A continuació, deixo l'avanç d'aquest capítol, The White Bear:

Black Mirror: Temporada 2

Aquesta setmana ha tornat a les pantalles amb la seva segona temporada, la gran sèrie Black Mirror.

Per a qui no estigui familiaritzat amb aquesta, és una sèrie britànica creada per Charlie Brooker, actualment de dues temporades que contenen, cada una, tres capítols independents i auto-conclusius, el que significa que pots gaudir d'aquests aleatòriament sense seguir un ordre establert. Pel que fa a la temàtica que segueix, podríem dir que es basa en mostrar el impacte de la tecnologia en les persones i en la societat en general. Això ho realitza ajudant-se del humor negre i fent una caricatura de com la tecnologia domina les nostres vides. Per tant, és una sèrie que cada capítol impacta a la persona i fa reflexionar sobre on podem arribar si la tecnologia segueix avançant, i creieu-me quan us dic, que el futur no és gens agradable.

Els que us pregunteu l’origen del nom de “Black Mirror”, només us heu d'imaginar les pantalles apagades que ens abdueixen dia a dia, és a dir, les dels televisors, les dels mòbils, tablets, ebooks... i allà trobareu la resposta.

Un cop introduïda la sèrie, parlaré sobre la segona temporada, la qual com bé he dit ha arribat a les pantalles aquesta setmana, per ser més precisa l’11 o el 12 de Febrer, i consta de tres capítols, la durada dels quals serà aproximadament com els de la primera, és a dir, d'uns 50 minuts cada un. Personalment, jo em miro la sèrie per Series.ly, on es pengen els capítols amb molta rapidesa i amb bastant bona qualitat.

Bé, el primer capítol que trobem porta el nom de “Be right back” (Ja retorno/vinc), i ens mostra l’existència d'una aplicació que és capaç de recollir tots els missatges i publicacions que una persona ha posat a la xarxa, i reproduir així, la seva manera de parlar i de fer, atorgant-nos la possibilitat de parlar amb la persona un cop aquesta hagi mort.

Només he trobat el tràiler en anglès, però estic segura que sereu capaços d'entendre'l. 

És difícil explicar les sensacions que aquest capítol desperta a la persona, en aquest sentit segueix la línia de la sèrie, ja que en tots els capítols et veus en part reflectida i acabes sentint empatia amb els protagonistes i amb les situacions en la que es veuen aquests immersos. Realment, aquest capítol, fa una reflexió molt forta sobre la nostra addicció a les xarxes socials, i sobre com podrien encaixar aquestes en els sentiments tan intensos que experimentem quan ens trobem amb la pèrdua d'una persona estimada. És difícil saber com actuaríem davant de la possibilitat de poder acomiadar-te d'una “persona” (o de l’ombra del que era aquesta) que ha passat a millor vida sense donar-nos l'oportunitat de dir l'últim adéu o tot el que no li hem dit.

Per finalitzar, només esmentar que el pròxim capítol porta el nom de “White Bear” (L’ós blanc), i el que donarà per acabada la temporada s’anomena “The Waldo moment” (El moment de Waldo). 

Comença el camí

Feia temps que volia fer-me un Blog, en el seu temps vaig tenir un MSN Space (ara perdut pel ciberespai), després vaig aventurar-me amb el Fotolog (oblidat des de fa temps). Actualment, posseeixo o millor dit, em posseeix ell a mi, un Facebook, i contra tot pronòstic i afirmant durant tot un any que no em faria un Twitter, haig de confessar que vaig caure en les seves mans ja fa temps.

Les xarxes socials ens absorbeixen poc a poc, i encara que col·leccionin un llarg llistat de crítiques negatives, hem de tenir present que també en tenen de positives. Les persones necessitem expressar-nos, no oblidem que som éssers socials, i per tant, si hi ha qualsevol mecanisme que ens proporcioni una eina per socialitzar-nos amb els demés i expressar els nostres pensaments i/o ideologies, en traurem partit i l'utilitzarem segons ens convingui. I imagino que per això, actualment, estic creant aquesta entrada.

Si haig de ser sincera no sé cap a on em portarà, crec que el mateix dia a dia m'anirà guiant i em mostrarà què escriure en futures entrades. Si haig de fer una petita premonició, està clar que el blog es centrarà en coses que em motiven i m'empenten a escriure, per tant, podrà ser qualsevol pensament, filosofada o descomposició mental (digueu-li com vulgueu), entrades sobre llibres llegits o d'un interès particular, entrades sobre sèries o pel·lícules, o inclús, esdeveniments importants o succeïts en l'actualitat.

Per tant, si teniu interès en saber que aportarà aquest espai en el futur, no deixeu de visitar-lo, la porta estarà oberta.