Brúixoles que busquen somriures perduts

Fa temps que el tenia agafant pols a la muntanya de llibres per llegir, i per fi li ha tocat el torn. “Brúixoles que busquen somriures perduts” és una novel·la d’Albert Espinosa que tracta sobre la venjança, l’odi, el perdó, les segones oportunitats... com és normal en ell, Espinosa no ens plasma una simple història, sinó que a més ens parla de sentiments, i ens convida a reflexionar en cada frase que llegim.

A la solapa del llibre no trobem una sinopsis d’aquest, sinó un tros de conversa, i és la que trobeu a continuació:

“...Mai no ens mentirem... Escolta'm bé, això implica alguna cosa més que ser sincer... En aquest món hi ha molta gent falsa... Les mentides t'envolten, i saber que hi ha un arxipèlag de persones que sempre et diran la veritat és molt valuós... Vull que formis part del meu arxipèlag de sinceritat... El fet de saber que pots confiar en l'altra persona, que mai no et mentirà, que sempre et dirà la veritat quan l'hi demanis, no té preu... Et fa sentir fort, molt poderós... I és que la veritat mou mons... La veritat et fa feliç... Crec que la veritat és l'única cosa que importa...”

Per començar, vull esmentar que he llegit cada un dels seus llibres i que sóc seguidora de la sèrie de “Polseres vermelles”, a més, d’haver vist alguna de les seves pel·lícules. Dic això, perquè crec realment que la percepció que es pot treure d’aquesta lectura pot estar condicionada pel grau de coneixença que cada persona té del “món” de l’Albert Espinosa, en aquest cas, la seva coneixença crec que ha condicionat de manera negativa.

El “món Espinosa” està molt condicionat per la malaltia, el patiment i l’aprenentatge que aquests et poden aportar, vulgueu o no, superar-los et fan madurar i et fan créixer, i és cert que ningú seria el mateix sense aquells moments que tothom voldria esborrar o canviar en la seva vida. Doncs aquest llibre, no es dista d’aquest món, l’Albert es segueix ajudant de la malaltia, les morts i els pous negres per fer-nos pensar en la importància d’assumir que no sabem tot el que senten ni pensen els altres, que la realitat de cada un és diferent, i les percepcions i les maneres d’actuar també, que hem de ser conscients d’aquest fet i intentar no jutjar els demés sense saber el que els ha portat a reaccionar de tal manera.

Haig de confessar que cada cop veig menys originalitat en els seus escrits, en aquest hi ha massa semblances en la vida d’un dels personatges de “Polseres”, no és un simple homenatge, és la base de la història, cosa que m’embafa. Tothom qui llegeixi a l’Espinosa sap que hi hauran vides amb malalties i grans reflexions, això està assumit, però ja que el tema és “repetitiu”, com a mínim s’espera que els personatges siguin únics, i no una “simple copia”.

“Brúixoles que busquen somriures perduts” és una novel·la àgil i fàcil de llegir, on l’autor fa les descripcions justes per a que el lector es pugui endinsar-se en la història, i per no perdre el costum, no deixa de regalar-nos milers de frases curtes per emmarcar i que ens conviden a seure i parlar d’elles prenent un cafè amb un amic. Tot i així, a vegades et sents aclaparada per tanta reflexió seguida, i tens la sensació que si et pares a pensar en cada una d’elles perdràs el fil de la història.

Un altre fet que no acaba d’acabar-me d’emocionar, és l’ús que fa dels punts suspensius, i ho dic jo, la gran amant d’aquests signes de puntuació, és cert que molts cops conviden a reflexionar, o són els silencis entre pensament i pensament que tenim tots al recordar fets passats, però en moltes ocasions hi ha una sobreexplotació d’aquests punts. En altres llibres els ha fet servir de manera justa, però crec que en aquest se li ha anat la mà.

Tot i això, és una novel·la que m’ha agradat, aquest autor no sé com s’ho fa però sempre m’arriba a l’ànima, a lo més fons, i em fa treure en 200 pàgines somriures, plors, alegries i tristeses. Sembla mentida com pot fer-me viure tants sentiments en tan poc temps, no sóc una persona que mostri el que sent, que plori per qualsevol pel·lícula, però en canvi, quan llegeixo els seus llibres em desfogo de coses que no sabia ni que tenia dins.

Una altre cosa que m’encanta de l’Espinosa són els títols, no només el principal, sinó que cada capítol està encetat per un títol perfecte, d’aquells que et donen ganes de llegir-los en veu alta una vegada i una altre, i gaudir de la seva sonoritat i de les percepcions que es desperten en tu quan ho fas. Per mi, els meus preferits han estat: “Inspirar olors d’estiu per superar els hiverns”, “Punys tancats plens de somriures oberts”, “Els matins són fàcils, les tardes, dures, les nits, impossibles”, i “No és que no tingui res a dir-te, sinó que ja t’ho he dit tot”.

En resum, les persones que coneguin tot el "ventall Espinosa" quedaran una mica decebuts per la poca originalitat, tot i que, es entretinguda i compleix amb l'objectiu estel·lar de l'autor que és que el lector reflexioni. I els que no el coneguin gaire, podran gaudir sense adonar-se de les repeticions argumentals de l'obra. Personalment, crec que hi ha una gran diferència entre "el món groc" i els altres llibres, crec que aquest primer, ha estat la base de tots, en un se li diuen grocs, en altres diamants, arxipèlags... tracta de classificar i identificar les persones importants en la nostra vida, i les etiqueta amb noms diferents, però ve a ser el mateix, històries diferents però mateixa base, crec sincerament que com segueixi així, acabarà perdent a molts lectors. 

Els dies que ens separen

“Els dies que ens separen”, va ser la novel·la guanyadora de la primera edició del Premi Literari “LA CAIXA”/ PLATAFORMA. L’autora és Laia Soler, i amb només 22 anys, ha aconseguit la publicació de la seva primera novel·la. La sinopsi de la qual us deixo a continuació:

“...L'Abril està obsessionada amb els seus somnis. Des que es va creuar amb aquell desconegut a la biblioteca, ell se li apareix cada vegada que es queda dormida. En el seu món oníric, el noi és el Víctor, un burgès de la Barcelona de 1914, i ella... Ella ni tan sols és ella mateixa, sinó la Marina, una obrera que viu al mateix edifici que el Víctor. Mentre la història dels dos joves del passat avança nit rere nit, l'Abril lluita per mantenir-se al marge de les emocions de la Marina i intenta descobrir què signifiquen aquells somnis...”

Primer de tot, vull remarcar la joventut de la Laia Soler i el fet de que aquest sigui el seu primer llibre, ja que com és normal, en una autora primerenca no pots esperar la maduresa d’una autora experimentada, i en certs aspectes de la novel·la es pot apreciar aquest fet. Tot i així, la felicito per haver-ho assolit i per haver creat una obra que pàgina rere pàgina em captivava cada cop més.    

“Els dies que ens separen”, intercala dues històries separades per capítols, la qual cosa fa que la seva lectura sigui molt àgil i que no avorreixi al lector. Si que és cert, que en algun moment el ritme de la història fa que la connexió amb els personatges es perdi i doni la sensació de poc aprofundiment en els seus perfils.

Aquest llibre, està escrit en 1ª i 3ª persona, cosa que m’ha encantat, ja que això ajuda a separar les dues històries, i a connectar i identificar ràpidament en quina et trobes, tot i que aquestes, s’intercalin per capítols també. Tenint en compte, que els capítols de la Marina estan narrats en primera persona, fa que coneguis més els seus pensaments, i alhora, no estranyi saber que no pots conèixer tot el que envolta als altres protagonistes de la seva vida, ja que estàs condicionada a saber simplement el que sap la Marina. En canvi, en la història de l’Abril, narrada en 3ª persona, trobes a faltar conèixer-los una mica més. Crec que he connectat molt menys en aquesta història, per aquest fet, ja que del Leo es sap poca cosa i això fa que costi que el lector s’apropi al personatge. Tot i així, m’ha agradat aquest joc de cartes entre ells dos, ho trobo força original, i convida a imaginar-t’ho molt gràficament, però m’ha faltat saber que posava l’Abril en les seves cartes.

Crec que el punt fort d’aquest llibre és l’argument i la manera com està escrit, i tot i que es poden trobar alguns errors gramaticals, aquests no són molt greus i no interfereixen en el seu ritme. Haig de confessar, que m’ha enamorat aquest constant canvi d’èpoques i d’històries que es troba, fan que el lector no vulgui deixar de llegir, ja que a cada capítol deixa sempre la porta de la curiositat oberta. A més, el fet d’estar ambientat a Barcelona fa que et transportis directament als carrers i places que van sortint, i això fa que connectis d’una manera molt especial amb els esdeveniments i amb la història en si.

Cal esmentar, el gran treball de documentació que ha fet la Laia, és impressionant que estiguin tan cuidats tots els detalls, que la història del vaixell, els fanals... siguin reals, fa que a més de gaudir, el lector pugui aprendre de la pròpia història sense adonar-se’n, i això, ho trobo fascinant.

I què puc dir del final de la novel·la? Sincerament, crec que és una de les coses més difícils de fer, i en aquest cas, crec que l’ha clavat, aquests finals m’encanten, aquests finals agredolços, aquets que et deixen un somriure als llavis, però alhora també, un neguit a l’estomac, són difícils d’aconseguir i difícils d’oblidar.

I per últim, m’ha guanyat totalment amb les referències a Peter Pan i a Harry Potter, quan vaig llegir lo del llibre de Peter Pan (una de les meves pel·lícules preferides de petita i llibre que he llegit de més adulta) se’m va formar un somriure als llavis, lo del final del conte, lo de les fades, lo del didal, són detalls que porten molts records. I amb lo de l’aspiradora, la “Nimbus 2000”, no m’ho podia creure, i ja quan surt lo dels electrodomèstics muggles al·lucines, són homenatges que et recorden a lectures que t’han fet créixer i que no oblidaràs mai, i és inevitable que et remoguin per dins.

Per tant, la meva valoració global és molt positiva, i el recomano aquells que vulguin gaudir d’una novel·la entretinguda. A més, crec que encara que sigui una història d’amor, el com està escrita no fa que sigui empallegosa, ho dic més que re, pels que a vegades, reneguem una mica d’aquest tipus d’històries.

Text destacable:

“...A vegades la ignorància és el millor escut contra allò que la gent desconeix. Negar la realitat es converteix en la manera de mantenir l’equilibri sobre la fina línia que separa el seny i la bogeria. Avançar per aquesta corda és tortuós i són molts els que temen caure cap al costat incorrecte. L’Abril havia caminat per damunt d’aquesta frontera amb els ulls embenats, guiada per l’eco d’uns somnis amb sabor de nostàlgia, sense adonar-se que sota els seus peus sempre hi havia hagut terra ferma i que el temor a la demència no era més que la por a acceptar la realitat...”

Cincuenta Sombras de Grey: Sobrevalorat en excés

A hores d’ara, tothom ja deu saber de que tracta aquest llibre de E. L. James, però per si hi ha algú que ha estat de viatge al centre de la Terra i desconnectat de la gent i del món, us deixaré la sinopsis a continuació:

...“Cuando la estudiante de Literatura Anastasia Steele recibe el encargo de entrevistar al exitoso y joven empresario Christian Grey, queda impresionada al encontrarse ante un hombre atractivo, seductor y también muy intimidante. La inexperta e inocente Ana intenta olvidarle, pero pronto comprende cuánto le desea. Cuando la pareja por fin inicia una apasionada relación, Ana se sorprende por las peculiares prácticas eróticas de Grey, al tiempo que descubre los límites de sus propios y más oscuros deseos.”...

Per començar, haig d’admetre que no tenia la intenció de llegir-me’l, però sumant el boom que s’havia generat al seu voltant, els comentaris del meu entorn i la meva total inexperiència en la literatura eròtica, em vaig arriscar amb ell al veure’l a la prestatgeria. Haig de dir, que la meva intuïció era bona, no volia iniciar-me en aquest gènere amb una obra que havia mogut a les masses, ja que sempre he pensat que si m’haig de guiar per les crítiques, prefereixo guiar-me per aquella gent que entén del gènere en concret i que pot recomanar amb experiència i amb suficient bagatge.

Doncs després de sucumbir al boom, haig de dir que és una obra amb una senzillesa extrema, amb un llenguatge molt bàsic i estereotipada en excés. Tot i ser això una crítica negativa, té una part positiva, i és que es llegeix amb una rapidesa bestial i que és bastant entretinguda.

Sincerament, crec que s’ha d’aplaudir la campanya publicitària que ha tingut, ja que si no fos per aquesta no crec que hagués tingut tanta acollida. L’han venut com un llibre sadomasoquista, que fa despertar encants i que humiteja a tothom que el té entre les mans. Doncs us podeu imaginar la meva sorpresa, quan el “sado” és quasi inexistent, és a dir, es troba “sado” igual que es troba fantasia en “Crepuscle”. L’obra de Meyer és una història d’amor, però al sortir vampirs i homes llops, la gent pensava que seria de fantasia, tot i ser simplement, un escenari per a que es desenvolupi la història. Doncs amb “Cincuenta sombras de Grey” passa el mateix, molt empaperat i molt escenari però poca activitat sadomasoquista, en termes generals, és una història d’amor entre una verge ingènua i bastant bleda i un home ric i atractiu però psicològicament destrossat.

Haig de dir que la imaginació del lector juga molt a favor i en contra d’aquest llibre, ja que quan es descriu “l’habitació del dolor” immediatament penses que serà a lo bèstia, però després, quatre fuetades i cap a casa, on s’ha anat tot el “sado” o el sexe dur que prometia tot el món?. A més, per més Inri, triguen mig llibre en fer-se el primer petó, i després es passen tota la següent meitat parlant de fuetades que només arriben a practicar-se dos cops. Es pot dir, que tot el “sado” (si es pot dir així) que pots trobar en aquest primer llibre és el bondage, és a dir, l’art de les lligadures, corretges... ja que s’utilitza en el 80% dels cops.

Per altre banda, com ja he dit, els protagonistes són estereotipats al 100%, tenim la noia verge plena de dubtes, d’inseguretats i de menjades de tarro, i el noi guapo, elegant que ho fa tot perfecte, i per si fos poc, multimilionari. A més, les relacions sexuals són de conte de fades, on la noia, tot i ser verge i de no haver-se tocat en la seva vida, s’humiteja simplement amb una mirada d’en Grey, i miraculosament i de forma innata, és perfecta al llit; i ell, com podeu imaginar, està perfectament dotat i té una gran coneixença del cos i dels estímuls de la dona. En resum, si ajuntes tot això, i ho poses en escenaris de fantasia, com la taula del despatx després de que ell tiri tot el que hi ha al damunt, un ascensor o el piano que tothom té al menjador, et pots fer una idea molt precisa del llibre.

Dels personatges secundaris no es pot dir gran cosa, ja que no juguen cap paper vital en les vides dels protagonistes, la majoria dels cops oblides que existeixen, i si hagués d’endevinar el perquè de la seva existència, apostaria per poder tenir alguna situació de gelosia que no s’agafa ni amb pinces, per poder comparar una relació de parella estandarditzada, i perquè tot multimilionari ha de tenir un xofer.

I per acabar, només comentar que l’obsessió de Grey amb la l’Anastasia arriba a límits infranquejables, la controla fins el punt de rastrejar-li el telèfon, d’obligar-la a menjar, a seure, a beure, a dormir, a canviar-se el cotxe... realment, no conec el món sadomasoquista, i aquest joc de superioritat i submissió al llit pot ser bastant eròtic i em sembla perfecte que es porti a terme en les relacions sexuals, això si, durant les activitats que no tenen com objectiu acabar amb orgasme, un controlador d’aquest nivell, només té una paraula per descriure-ho, i és maltractador. I com a últim incís, jo li fotria a Grey la paraula “nena”, la qual la repeteix a cada frase que diu, pel cul.