Brúixoles que busquen somriures perduts

Fa temps que el tenia agafant pols a la muntanya de llibres per llegir, i per fi li ha tocat el torn. “Brúixoles que busquen somriures perduts” és una novel·la d’Albert Espinosa que tracta sobre la venjança, l’odi, el perdó, les segones oportunitats... com és normal en ell, Espinosa no ens plasma una simple història, sinó que a més ens parla de sentiments, i ens convida a reflexionar en cada frase que llegim.

A la solapa del llibre no trobem una sinopsis d’aquest, sinó un tros de conversa, i és la que trobeu a continuació:

“...Mai no ens mentirem... Escolta'm bé, això implica alguna cosa més que ser sincer... En aquest món hi ha molta gent falsa... Les mentides t'envolten, i saber que hi ha un arxipèlag de persones que sempre et diran la veritat és molt valuós... Vull que formis part del meu arxipèlag de sinceritat... El fet de saber que pots confiar en l'altra persona, que mai no et mentirà, que sempre et dirà la veritat quan l'hi demanis, no té preu... Et fa sentir fort, molt poderós... I és que la veritat mou mons... La veritat et fa feliç... Crec que la veritat és l'única cosa que importa...”

Per començar, vull esmentar que he llegit cada un dels seus llibres i que sóc seguidora de la sèrie de “Polseres vermelles”, a més, d’haver vist alguna de les seves pel·lícules. Dic això, perquè crec realment que la percepció que es pot treure d’aquesta lectura pot estar condicionada pel grau de coneixença que cada persona té del “món” de l’Albert Espinosa, en aquest cas, la seva coneixença crec que ha condicionat de manera negativa.

El “món Espinosa” està molt condicionat per la malaltia, el patiment i l’aprenentatge que aquests et poden aportar, vulgueu o no, superar-los et fan madurar i et fan créixer, i és cert que ningú seria el mateix sense aquells moments que tothom voldria esborrar o canviar en la seva vida. Doncs aquest llibre, no es dista d’aquest món, l’Albert es segueix ajudant de la malaltia, les morts i els pous negres per fer-nos pensar en la importància d’assumir que no sabem tot el que senten ni pensen els altres, que la realitat de cada un és diferent, i les percepcions i les maneres d’actuar també, que hem de ser conscients d’aquest fet i intentar no jutjar els demés sense saber el que els ha portat a reaccionar de tal manera.

Haig de confessar que cada cop veig menys originalitat en els seus escrits, en aquest hi ha massa semblances en la vida d’un dels personatges de “Polseres”, no és un simple homenatge, és la base de la història, cosa que m’embafa. Tothom qui llegeixi a l’Espinosa sap que hi hauran vides amb malalties i grans reflexions, això està assumit, però ja que el tema és “repetitiu”, com a mínim s’espera que els personatges siguin únics, i no una “simple copia”.

“Brúixoles que busquen somriures perduts” és una novel·la àgil i fàcil de llegir, on l’autor fa les descripcions justes per a que el lector es pugui endinsar-se en la història, i per no perdre el costum, no deixa de regalar-nos milers de frases curtes per emmarcar i que ens conviden a seure i parlar d’elles prenent un cafè amb un amic. Tot i així, a vegades et sents aclaparada per tanta reflexió seguida, i tens la sensació que si et pares a pensar en cada una d’elles perdràs el fil de la història.

Un altre fet que no acaba d’acabar-me d’emocionar, és l’ús que fa dels punts suspensius, i ho dic jo, la gran amant d’aquests signes de puntuació, és cert que molts cops conviden a reflexionar, o són els silencis entre pensament i pensament que tenim tots al recordar fets passats, però en moltes ocasions hi ha una sobreexplotació d’aquests punts. En altres llibres els ha fet servir de manera justa, però crec que en aquest se li ha anat la mà.

Tot i això, és una novel·la que m’ha agradat, aquest autor no sé com s’ho fa però sempre m’arriba a l’ànima, a lo més fons, i em fa treure en 200 pàgines somriures, plors, alegries i tristeses. Sembla mentida com pot fer-me viure tants sentiments en tan poc temps, no sóc una persona que mostri el que sent, que plori per qualsevol pel·lícula, però en canvi, quan llegeixo els seus llibres em desfogo de coses que no sabia ni que tenia dins.

Una altre cosa que m’encanta de l’Espinosa són els títols, no només el principal, sinó que cada capítol està encetat per un títol perfecte, d’aquells que et donen ganes de llegir-los en veu alta una vegada i una altre, i gaudir de la seva sonoritat i de les percepcions que es desperten en tu quan ho fas. Per mi, els meus preferits han estat: “Inspirar olors d’estiu per superar els hiverns”, “Punys tancats plens de somriures oberts”, “Els matins són fàcils, les tardes, dures, les nits, impossibles”, i “No és que no tingui res a dir-te, sinó que ja t’ho he dit tot”.

En resum, les persones que coneguin tot el "ventall Espinosa" quedaran una mica decebuts per la poca originalitat, tot i que, es entretinguda i compleix amb l'objectiu estel·lar de l'autor que és que el lector reflexioni. I els que no el coneguin gaire, podran gaudir sense adonar-se de les repeticions argumentals de l'obra. Personalment, crec que hi ha una gran diferència entre "el món groc" i els altres llibres, crec que aquest primer, ha estat la base de tots, en un se li diuen grocs, en altres diamants, arxipèlags... tracta de classificar i identificar les persones importants en la nostra vida, i les etiqueta amb noms diferents, però ve a ser el mateix, històries diferents però mateixa base, crec sincerament que com segueixi així, acabarà perdent a molts lectors.