Els dies que ens separen

“Els dies que ens separen”, va ser la novel·la guanyadora de la primera edició del Premi Literari “LA CAIXA”/ PLATAFORMA. L’autora és Laia Soler, i amb només 22 anys, ha aconseguit la publicació de la seva primera novel·la. La sinopsi de la qual us deixo a continuació:

“...L'Abril està obsessionada amb els seus somnis. Des que es va creuar amb aquell desconegut a la biblioteca, ell se li apareix cada vegada que es queda dormida. En el seu món oníric, el noi és el Víctor, un burgès de la Barcelona de 1914, i ella... Ella ni tan sols és ella mateixa, sinó la Marina, una obrera que viu al mateix edifici que el Víctor. Mentre la història dels dos joves del passat avança nit rere nit, l'Abril lluita per mantenir-se al marge de les emocions de la Marina i intenta descobrir què signifiquen aquells somnis...”

Primer de tot, vull remarcar la joventut de la Laia Soler i el fet de que aquest sigui el seu primer llibre, ja que com és normal, en una autora primerenca no pots esperar la maduresa d’una autora experimentada, i en certs aspectes de la novel·la es pot apreciar aquest fet. Tot i així, la felicito per haver-ho assolit i per haver creat una obra que pàgina rere pàgina em captivava cada cop més.    

“Els dies que ens separen”, intercala dues històries separades per capítols, la qual cosa fa que la seva lectura sigui molt àgil i que no avorreixi al lector. Si que és cert, que en algun moment el ritme de la història fa que la connexió amb els personatges es perdi i doni la sensació de poc aprofundiment en els seus perfils.

Aquest llibre, està escrit en 1ª i 3ª persona, cosa que m’ha encantat, ja que això ajuda a separar les dues històries, i a connectar i identificar ràpidament en quina et trobes, tot i que aquestes, s’intercalin per capítols també. Tenint en compte, que els capítols de la Marina estan narrats en primera persona, fa que coneguis més els seus pensaments, i alhora, no estranyi saber que no pots conèixer tot el que envolta als altres protagonistes de la seva vida, ja que estàs condicionada a saber simplement el que sap la Marina. En canvi, en la història de l’Abril, narrada en 3ª persona, trobes a faltar conèixer-los una mica més. Crec que he connectat molt menys en aquesta història, per aquest fet, ja que del Leo es sap poca cosa i això fa que costi que el lector s’apropi al personatge. Tot i així, m’ha agradat aquest joc de cartes entre ells dos, ho trobo força original, i convida a imaginar-t’ho molt gràficament, però m’ha faltat saber que posava l’Abril en les seves cartes.

Crec que el punt fort d’aquest llibre és l’argument i la manera com està escrit, i tot i que es poden trobar alguns errors gramaticals, aquests no són molt greus i no interfereixen en el seu ritme. Haig de confessar, que m’ha enamorat aquest constant canvi d’èpoques i d’històries que es troba, fan que el lector no vulgui deixar de llegir, ja que a cada capítol deixa sempre la porta de la curiositat oberta. A més, el fet d’estar ambientat a Barcelona fa que et transportis directament als carrers i places que van sortint, i això fa que connectis d’una manera molt especial amb els esdeveniments i amb la història en si.

Cal esmentar, el gran treball de documentació que ha fet la Laia, és impressionant que estiguin tan cuidats tots els detalls, que la història del vaixell, els fanals... siguin reals, fa que a més de gaudir, el lector pugui aprendre de la pròpia història sense adonar-se’n, i això, ho trobo fascinant.

I què puc dir del final de la novel·la? Sincerament, crec que és una de les coses més difícils de fer, i en aquest cas, crec que l’ha clavat, aquests finals m’encanten, aquests finals agredolços, aquets que et deixen un somriure als llavis, però alhora també, un neguit a l’estomac, són difícils d’aconseguir i difícils d’oblidar.

I per últim, m’ha guanyat totalment amb les referències a Peter Pan i a Harry Potter, quan vaig llegir lo del llibre de Peter Pan (una de les meves pel·lícules preferides de petita i llibre que he llegit de més adulta) se’m va formar un somriure als llavis, lo del final del conte, lo de les fades, lo del didal, són detalls que porten molts records. I amb lo de l’aspiradora, la “Nimbus 2000”, no m’ho podia creure, i ja quan surt lo dels electrodomèstics muggles al·lucines, són homenatges que et recorden a lectures que t’han fet créixer i que no oblidaràs mai, i és inevitable que et remoguin per dins.

Per tant, la meva valoració global és molt positiva, i el recomano aquells que vulguin gaudir d’una novel·la entretinguda. A més, crec que encara que sigui una història d’amor, el com està escrita no fa que sigui empallegosa, ho dic més que re, pels que a vegades, reneguem una mica d’aquest tipus d’històries.

Text destacable:

“...A vegades la ignorància és el millor escut contra allò que la gent desconeix. Negar la realitat es converteix en la manera de mantenir l’equilibri sobre la fina línia que separa el seny i la bogeria. Avançar per aquesta corda és tortuós i són molts els que temen caure cap al costat incorrecte. L’Abril havia caminat per damunt d’aquesta frontera amb els ulls embenats, guiada per l’eco d’uns somnis amb sabor de nostàlgia, sense adonar-se que sota els seus peus sempre hi havia hagut terra ferma i que el temor a la demència no era més que la por a acceptar la realitat...”