Cincuenta Sombras de Grey: Sobrevalorat en excés

A hores d’ara, tothom ja deu saber de que tracta aquest llibre de E. L. James, però per si hi ha algú que ha estat de viatge al centre de la Terra i desconnectat de la gent i del món, us deixaré la sinopsis a continuació:

...“Cuando la estudiante de Literatura Anastasia Steele recibe el encargo de entrevistar al exitoso y joven empresario Christian Grey, queda impresionada al encontrarse ante un hombre atractivo, seductor y también muy intimidante. La inexperta e inocente Ana intenta olvidarle, pero pronto comprende cuánto le desea. Cuando la pareja por fin inicia una apasionada relación, Ana se sorprende por las peculiares prácticas eróticas de Grey, al tiempo que descubre los límites de sus propios y más oscuros deseos.”...

Per començar, haig d’admetre que no tenia la intenció de llegir-me’l, però sumant el boom que s’havia generat al seu voltant, els comentaris del meu entorn i la meva total inexperiència en la literatura eròtica, em vaig arriscar amb ell al veure’l a la prestatgeria. Haig de dir, que la meva intuïció era bona, no volia iniciar-me en aquest gènere amb una obra que havia mogut a les masses, ja que sempre he pensat que si m’haig de guiar per les crítiques, prefereixo guiar-me per aquella gent que entén del gènere en concret i que pot recomanar amb experiència i amb suficient bagatge.

Doncs després de sucumbir al boom, haig de dir que és una obra amb una senzillesa extrema, amb un llenguatge molt bàsic i estereotipada en excés. Tot i ser això una crítica negativa, té una part positiva, i és que es llegeix amb una rapidesa bestial i que és bastant entretinguda.

Sincerament, crec que s’ha d’aplaudir la campanya publicitària que ha tingut, ja que si no fos per aquesta no crec que hagués tingut tanta acollida. L’han venut com un llibre sadomasoquista, que fa despertar encants i que humiteja a tothom que el té entre les mans. Doncs us podeu imaginar la meva sorpresa, quan el “sado” és quasi inexistent, és a dir, es troba “sado” igual que es troba fantasia en “Crepuscle”. L’obra de Meyer és una història d’amor, però al sortir vampirs i homes llops, la gent pensava que seria de fantasia, tot i ser simplement, un escenari per a que es desenvolupi la història. Doncs amb “Cincuenta sombras de Grey” passa el mateix, molt empaperat i molt escenari però poca activitat sadomasoquista, en termes generals, és una història d’amor entre una verge ingènua i bastant bleda i un home ric i atractiu però psicològicament destrossat.

Haig de dir que la imaginació del lector juga molt a favor i en contra d’aquest llibre, ja que quan es descriu “l’habitació del dolor” immediatament penses que serà a lo bèstia, però després, quatre fuetades i cap a casa, on s’ha anat tot el “sado” o el sexe dur que prometia tot el món?. A més, per més Inri, triguen mig llibre en fer-se el primer petó, i després es passen tota la següent meitat parlant de fuetades que només arriben a practicar-se dos cops. Es pot dir, que tot el “sado” (si es pot dir així) que pots trobar en aquest primer llibre és el bondage, és a dir, l’art de les lligadures, corretges... ja que s’utilitza en el 80% dels cops.

Per altre banda, com ja he dit, els protagonistes són estereotipats al 100%, tenim la noia verge plena de dubtes, d’inseguretats i de menjades de tarro, i el noi guapo, elegant que ho fa tot perfecte, i per si fos poc, multimilionari. A més, les relacions sexuals són de conte de fades, on la noia, tot i ser verge i de no haver-se tocat en la seva vida, s’humiteja simplement amb una mirada d’en Grey, i miraculosament i de forma innata, és perfecta al llit; i ell, com podeu imaginar, està perfectament dotat i té una gran coneixença del cos i dels estímuls de la dona. En resum, si ajuntes tot això, i ho poses en escenaris de fantasia, com la taula del despatx després de que ell tiri tot el que hi ha al damunt, un ascensor o el piano que tothom té al menjador, et pots fer una idea molt precisa del llibre.

Dels personatges secundaris no es pot dir gran cosa, ja que no juguen cap paper vital en les vides dels protagonistes, la majoria dels cops oblides que existeixen, i si hagués d’endevinar el perquè de la seva existència, apostaria per poder tenir alguna situació de gelosia que no s’agafa ni amb pinces, per poder comparar una relació de parella estandarditzada, i perquè tot multimilionari ha de tenir un xofer.

I per acabar, només comentar que l’obsessió de Grey amb la l’Anastasia arriba a límits infranquejables, la controla fins el punt de rastrejar-li el telèfon, d’obligar-la a menjar, a seure, a beure, a dormir, a canviar-se el cotxe... realment, no conec el món sadomasoquista, i aquest joc de superioritat i submissió al llit pot ser bastant eròtic i em sembla perfecte que es porti a terme en les relacions sexuals, això si, durant les activitats que no tenen com objectiu acabar amb orgasme, un controlador d’aquest nivell, només té una paraula per descriure-ho, i és maltractador. I com a últim incís, jo li fotria a Grey la paraula “nena”, la qual la repeteix a cada frase que diu, pel cul.